Open Arms i Wetopi: una conversa per rescatar preguntes, drets i responsabilitats

Part de l’equip de Wetopi vam visitar l’Òscar Camps, fundador i director d’Open Arms, per parlar de rescats, de drets humans, de desinformació i del poder que té la societat civil quan s’aixeca del sofà. I Wetopi, fa temps que es va aixecar del sofà.

La pregunta que es repeteix… i la que falta de debò

La xerrada que comença per on gairebé mai comença: preguntant per les preguntes que ningú fa o quina li agradaria respondre.

Quan faig una ponència o m’entrevisten, demano més participació de la gent.

Òscar Camps, fundador d’Open Arms

I l’Òscar respon: la més habitual és «com va començar tot», però de seguida gira l’enfocament per recordar que, quan l’entrevisten, li agradaria més participació de la gent.

A Wetopi ens agrada explicar-ho tot forma clara i un dels nostres principis és que no tenim lletra petita. Per això no parlem d’entrevista i si d’una conversa, amb preguntes o dubtes que tenen respostes totalment contrastables.

Soc socorrista, no pas activista

Soc socorrista, no activista. La meva feina és treure persones del mar i salvar vides. No ho dic jo, ho diuen els convenis internacionals i el dret marítim. Estic fent la meva feina.

Òscar Camps, fundador d’Open Arms

Un metge que salva vides no és un activista, és un metge. Un socorrista que treu persones del mar no fa política, fa la seva feina. Salvar vides.

L’Òscar ho explica amb una claredat que desarma: els socorristes no pregunten d’on vens, pregunten si respires. Si no respires, comencen les maniobres. No demanen passaport per fer una reanimació. La situació administrativa, la procedència, el color de la pell o la religió són secundaris davant d’una vida en perill. I això no ho diu ell, ho diuen els convenis internacionals i el dret marítim.

La pregunta que ell es fa, i que voldria que es fes tothom, és una altra: a qui s’ha de demanar permís per salvar una vida?

Una missió a contracorrent

És el títol del llibre que ha publicat recentment OpenArms i que l’Òscar defineix com un llibre que té la cara A, la cara B i la columna vertebral.

La cara A recull tot el bo que s’ha dit del projecte. La cara B, les crítiques, els atacs, la desinformació. Però el que realment importa, diu ell, és el que hi ha al mig: la columna vertebral. I aquesta columna són les persones. Els voluntaris, l’equip humà, la gent que ha fet possible tot plegat.

M’agradaria que en un pròxim llibre la columna vertebral creixi tant que les cares A i B deixin de tenir rellevància. Que la història que quedi sigui la de moltíssima gent que es va mobilitzar, que es va aixecar del sofà.

Òscar Camps, fundador d’Open Arms

Més de 73.000 vides”… i per què una sola història pot pesar més

Vam posar sobre la taula una dada que impacta: més de 73.000 vides salvades. I també vam fer una reflexió. Què pesa més, el total o no haver arribat a temps a un sol cas?

La resposta va ser directa.
El 73.000 és una xifra que compten els de comunicació. Els que estan al vaixell no porten números, porten records. Records de persones, de situacions, d’emocions.

Els que més pesen no són els rescats reeixits, sinó aquells en què no van arribar a temps. Un sol cas d’aquests pesa més que els 73.000 junts.

Òscar Camps, fundador d’Open Arms

Perquè no són números en un Excel. Són persones amb pares, mares, fills, il·lusions i una vida que va quedar al mar.

Les xarxes socials: un pou d’odi artificial i la pregunta que no li fan mai

Hi ha un moment de l’entrevista que colpeja especialment. L’Òscar explica que pel carrer la gent el reconeix, el felicita, l’abraça.

Però quan obre les xarxes socials, es troba un pou d’odi que sembla un altre món.
I surt la pregunta que no li acostumen a fer, lligant amb el començament d’aquesta xerrada.

M’agradaria que em preguntessin què en penso de les xarxes socials i com puc viure amb aquestes granges de bots, finançades per interessos concrets, i falsos periodistes que cobren per escriure cada dia contra Open Arms i contra mi personalment.

Òscar Camps, fundador d’Open Arms

Ho defineix com un pou d’odi artificial i criden molt perquè són pocs. Necessiten fer soroll perquè la majoria, que pensa diferent, és discreta. No es posiciona públicament, no contesta, no posa likes, però hi és. I és molta més gent del que sembla.

Compartim principis i haters

Quan vam preguntar a Camps pel suport empresarial públic, ho va emmarcar amb realisme: hi ha empreses que hi donen suport de manera visible i d’altres que ho fan de manera discreta. Wetopi posa sobre la taula el seu suport públic, Camps respon amb una frase que resumeix bé la situació: “Compartirem haters. La resposta per part de Wetopi va ser; tant ens fa”.

No ho diu per banalitzar l’odi, sinó per no convertir-lo en criteri. Reconeix que hi pot haver inversió per desacreditar reputacions digitals, però insisteix que això no ha de condicionar allò que és correcte.

A Wetopi ho assumim amb serenitat.
Els nostres principis els publiquem perquè ens comprometem, no perquè quedin bé en un lloc web. Col·laborar amb Open Arms no és un “extra” reputacional: és una conseqüència lògica de creure que la transparència, l’honestedat, i la responsabilitat importen, també si incòmoda.

La història no et jutja pel que penses, sinó pel que fas

El tancament de la conversa deixa una frase que funciona com a criteri per a tot el que s’ha dit: el que queda no és el que es declara, sinó el que es fa.

Tant de bo la meva neta en algun moment pugui dir que estava orgullosa del seu avi.

Òscar Camps, fundador d’Open Arms

Open Arms defineix la seva missió com “defensar els drets humans i salvar vides al mar”. A Wetopi definim els nostres per treballar amb transparència, honestedat i responsabilitat. El punt de trobada és evident: posar els principis i les persones sempre per davant.

Vine a un hosting amb principis

Crea un compte Gratis a Wetopi

Veure els Preus

Inclou servidors de desenvolupament Gratuïts- No es necessària tarjeta de crèdit

---